 |
| Imagen: Google Imágenes / Jordi Graupera |
Jordi Graupera | La Vanguardia, 2015-07-17
http://www.lavanguardia.com/20150717/54433958820/cuando-era-gay-jordi-graupera.html
Durante la adolescencia sufrí homofobia en la escuela. No soy gay, pero durante unos años corrió el rumor de que lo era. Las razones se me escapan, pero me niego a buscarlas en mi carácter o en la idiotez de decir que todos tenemos un lado femenino. Imagino que alguien necesitó afirmarse a través de mío.
Compañeros de toda la vida me dieron la espalda y hacía falta coraje para hacerse amigo mío en aquel contexto. No ocurría mucho. Las chicas son las que reaccionaron mejor, algo que alimentaba la leyenda. Era habitual recibir abusos verbales relacionados con la actividad erótica de mi ano, protagonizar escenas desagradables en los vestuarios o asignarme novios entre los compañeros de curso más marginados o más afeminados.
Lo peor es la tortura interior. Te estás construyendo la identidad y explorando el sentido de tu deseo y, de repente, tu entorno cotidiano, la gente que te conoce desde niño, construye una identidad para ti e impone un sentido a tu deseo. Lo mínimo que te puede pasar es que te cueste reconocerte en el espejo. También la culpa: ¿por qué te molesta ser gay? ¿Es que tienes algo contra los gays? Cuesta mucho, a los 14 años, separar los efectos de verse sometido a un estigma y la lucidez de entender que el estigma no es nada malo y en realidad es sólo un prejuicio.
Compañeros de toda la vida me dieron la espalda y hacía falta coraje para hacerse amigo mío en aquel contexto. No ocurría mucho. Las chicas son las que reaccionaron mejor, algo que alimentaba la leyenda. Era habitual recibir abusos verbales relacionados con la actividad erótica de mi ano, protagonizar escenas desagradables en los vestuarios o asignarme novios entre los compañeros de curso más marginados o más afeminados.
Lo peor es la tortura interior. Te estás construyendo la identidad y explorando el sentido de tu deseo y, de repente, tu entorno cotidiano, la gente que te conoce desde niño, construye una identidad para ti e impone un sentido a tu deseo. Lo mínimo que te puede pasar es que te cueste reconocerte en el espejo. También la culpa: ¿por qué te molesta ser gay? ¿Es que tienes algo contra los gays? Cuesta mucho, a los 14 años, separar los efectos de verse sometido a un estigma y la lucidez de entender que el estigma no es nada malo y en realidad es sólo un prejuicio.
Pero hay el aislamiento. La rotura de los espacios de intimidad. La exclusión de toda amistad fructífera. Es el infierno de la diferencia. Ni siquiera lo cuentasen casa: ¿cómo podrías tener una conversación serena en medio del caos mental? Todo lo que dices y todo lo que haces se interpreta en virtud del estigma. Poco a poco, acabas prestándole más atención tú que los demás y vives en constante paranoia. Desconfías de tu cuerpo, de tus gestos, de tu voz. Incluso las emociones se te vuelven sospechosas.
Hasta que un día te dices: ¿sospechosas de qué? Y empiezas a buscarte la vida fuera, explorar espacios interiores y exteriores propios. No eres una víctima y tú decides quién eres. Haces la muda, inauguras un yo desatado. Conoces gente nueva, te haces más libre y también más duro. Aprendes a detectar las marginaciones y también las debilidades de los abusadores. Aprendes a recrearte en la diferencia y a disfrutar del aislamiento. Aprendes a buscar la intimidad desde la intimidad misma y no desde el código.
Nunca olvides la mirada de odio del bully, el amigo que te insulta en público por miedo a caer en el mismo saco, el menosprecio de la masa. Tampoco olvidas los otros: los que se te acercaron justamente porque eras el punto de fuga del prejuicio. Con los años, las cosas se normalizan y todo el mundo encuentra su espacio. Y de hecho, agradezco haberlo vivido porque me hizo entender que la sensibilidad se construye contra el abuso. Pero yo era fuerte de entrada y me llevé la mejor parte. Al fin y al cabo, viví la forma más leve de homofobia y salí a vivir. Muchos jóvenes gais lo pasan mucho peor.
Ya sé que ahora no lo parece, pero no estás solo.
Quan era gai
Jordi Graupera, 2015-07-17
http://jordigraupera.cat/2015/quan-era-gai/
Durant l’adolescència vaig patir homofòbia a l’escola. No sóc gai, però durant uns anys va córrer la brama que sí que ho era. Les raons se m’escapen, però em nego a buscar-les en el meu caràcter o en la idiotesa de dir que tots tenim un costat femení. Imagino que algú va necessitar afirmar-se a través meu.
Companys de tota la vida van girar-me l’esquena i calia cert coratge per fer-se amic meu en aquell context. No passava gaire. Les noies són les que van reaccionar millor, cosa que alimentava la llegenda. Era habitual rebre abusos verbals relacionats amb l’activitat eròtica del meu anus, protagonitzar escenes desagradables als vestidors o assignar-me nòvios entre els companys de curs més marginats o més afeminats.
El pitjor és la tortura interior. T’estàs construint la identitat i explorant el sentit del teu desig i, de sobte, el teu entorn quotidià, la gent que et coneix des que ets petit, construeix una identitat per tu i imposa un sentit al teu desig. El mínim que et pot passar és que et costi reconèixer-te en el mirall. També hi ha el sentiment de culpa: per què t’hauria de molestar ser gai? És que tens alguna cosa contra els gais? Costa molt, als 14 anys, separar els efectes de veure’s sotmès a un estigma i la lucidesa d’entendre que l’estigma no és res dolent i en realitat és només un prejudici.
Però hi ha l’aïllament. El trencament dels espais d’intimitat. L’exclusió de tota amistat fructífera. És l’infern de la diferència. Ni tan sols ho dius a casa: com podries tenir una conversa serena enmig d’aquest caos mental? Tot el que dius i tot el que fas s’interpreta en virtut de l’estigma. A poc a poc, hi acabes parant més atenció tu que no pas els altres i vius en constant paranoia. Desconfies del teu cos, dels teus gestos, de la teva veu. Fins i tot les emocions et són sospitoses.
Fins que un dia et dius: sospitoses de què? I comences a buscar-te la vida fora, a explorar espais interiors i exteriors propis. Fas la muda, inaugures un jo deslligat d’allò que se t’imposa. No ets cap víctima i tu decideixes qui ets. Coneixes gent nova, esdevens més lliure i també més dur. Aprens a detectar les marginacions i també les febleses dels abusadors. Aprens a recrear-te en la diferència i a gaudir de l’aïllament. Aprens a buscar la intimitat des de la intimitat mateixa i no des del codi.
Mai no oblides la mirada d’odi del bully, l’amic que t’insulta en públic per por de caure en el mateix sac, el menyspreu de la massa. Tampoc no oblides els altres: els que se’t van acostar justament perquè eres el punt de fuga del prejudici. Amb els anys, les coses es normalitzen i tothom troba el seu espai. I de fet, agraeixo haver-ho viscut perquè em va fer entendre que la sensibilitat es construeix contra l’abús. Però jo era fort d’entrada i me’n vaig endur la millor part. Al capdavall, vaig viure la forma més lleu d’homofòbia i vaig sortir a viure. Molts joves gais ho passen molt pitjor.
Ja sé que ara no ho sembla, però no estàs sol.
Companys de tota la vida van girar-me l’esquena i calia cert coratge per fer-se amic meu en aquell context. No passava gaire. Les noies són les que van reaccionar millor, cosa que alimentava la llegenda. Era habitual rebre abusos verbals relacionats amb l’activitat eròtica del meu anus, protagonitzar escenes desagradables als vestidors o assignar-me nòvios entre els companys de curs més marginats o més afeminats.
El pitjor és la tortura interior. T’estàs construint la identitat i explorant el sentit del teu desig i, de sobte, el teu entorn quotidià, la gent que et coneix des que ets petit, construeix una identitat per tu i imposa un sentit al teu desig. El mínim que et pot passar és que et costi reconèixer-te en el mirall. També hi ha el sentiment de culpa: per què t’hauria de molestar ser gai? És que tens alguna cosa contra els gais? Costa molt, als 14 anys, separar els efectes de veure’s sotmès a un estigma i la lucidesa d’entendre que l’estigma no és res dolent i en realitat és només un prejudici.
Però hi ha l’aïllament. El trencament dels espais d’intimitat. L’exclusió de tota amistat fructífera. És l’infern de la diferència. Ni tan sols ho dius a casa: com podries tenir una conversa serena enmig d’aquest caos mental? Tot el que dius i tot el que fas s’interpreta en virtut de l’estigma. A poc a poc, hi acabes parant més atenció tu que no pas els altres i vius en constant paranoia. Desconfies del teu cos, dels teus gestos, de la teva veu. Fins i tot les emocions et són sospitoses.
Fins que un dia et dius: sospitoses de què? I comences a buscar-te la vida fora, a explorar espais interiors i exteriors propis. Fas la muda, inaugures un jo deslligat d’allò que se t’imposa. No ets cap víctima i tu decideixes qui ets. Coneixes gent nova, esdevens més lliure i també més dur. Aprens a detectar les marginacions i també les febleses dels abusadors. Aprens a recrear-te en la diferència i a gaudir de l’aïllament. Aprens a buscar la intimitat des de la intimitat mateixa i no des del codi.
Mai no oblides la mirada d’odi del bully, l’amic que t’insulta en públic per por de caure en el mateix sac, el menyspreu de la massa. Tampoc no oblides els altres: els que se’t van acostar justament perquè eres el punt de fuga del prejudici. Amb els anys, les coses es normalitzen i tothom troba el seu espai. I de fet, agraeixo haver-ho viscut perquè em va fer entendre que la sensibilitat es construeix contra l’abús. Però jo era fort d’entrada i me’n vaig endur la millor part. Al capdavall, vaig viure la forma més lleu d’homofòbia i vaig sortir a viure. Molts joves gais ho passen molt pitjor.
Ja sé que ara no ho sembla, però no estàs sol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.